La setmana passada reivindicàvem el 8M, el Dia Internacional de les Dones. Que dediquem un dia a l’any a reclamar que encara no hem assolit la igualtat entre homes i dones i fer evidents les discriminacions que patim no és bo, perquè vol dir que encara hem de treballar molt perquè se’ns reconeguin els nostres drets. Avui dia, encara hi ha moltes dones que cobren de mitjana entre 3.000 € i 7.000 € menys a l’any que els homes per fer la mateixa feina (tot i que les dones obtenen millors resultats acadèmics que els homes i són majoria a les universitats), el que coneixem com la bretxa salarial, un forat que persisteix i que no es tanca. Les dones també hem de demostrar contínuament que som aptes per a exercir càrrecs directius –només un 10% de dones accedeix als llocs de direcció i gerència–, quan als homes, ja se’ls pressuposen, aquestes aptituds.

Precarietat laboral, discriminació, desigualtat, pobresa, sostres de vidre... són conceptes que van lligats a la dona, són un atemptat contra la seva independència econòmica i personal, la qual cosa es tradueix, gairebé sempre, en jornades maratonianes dins i fora de casa. No defensem res que no ens correspongui: prendre part en la presa de decisions, gaudir de temps lliure de descans en igualtat de condicions que els homes o la corresponsabilitat real en totes les tasques familiars i en l’educació i l’atenció als fills i a les filles. Vaja, que se’ns valori pel que som, que puguem treballar amb dignitat i que puguem compartir responsabilitats.

El món de l’esport és un reflex de la feina que s’està fent en favor del reconeixement de les aportacions de les dones en un àmbit, fins no fa gaires anys, molt masculinitzat, on la nostra presència en alguns esports era minsa o nul·la (probablement perquè paraules com lluita, competitivitat, protagonisme o violència són trets que socialment s’han atribuït a l’home). Sortosament això va canviant, malgrat que encara hi ha molts més homes que dones que practiquen esport federat. I el futbol, n’és la mostra més evident. Si ens centrem en l’esport local, l’Atlètic Valls o el Futsal Valls, per exemple, tenen equips femenins, equips que lluiten per fer-se un lloc i aconseguir el reconeixement que es mereixen, a vegades a cops de colze. Com també hi ha equips formats per dones al CB Valls, a l’Hoquei Club Valls i a l’AE Claret.

Però no n’hi ha prou. La presència de dones en alguns graus universitaris és molt baix. Per exemple, en el grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Si més no, això ens comentaven en l’Espai de l’Estudiant que el Consorci Prouniversitari Alt Camp va organitzar a Valls la setmana passada. Aquesta dada no és anecdòtica, perquè la podem extrapolar a algunes carreres científiques o tècniques. Per això, aprofito l’ocasió per animar i engrescar les xiquetes a cursar carreres tradicionalment masculines. El percentatge de dones que han triat estudiar carreres tecnològiques ha augmentat del 24% al 29% en cinc anys, segons les dades de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), que concentra al voltant del 80% dels estudis científics i tecnològics de Catalunya.

El percentatge ha crescut, sí, però encara ha de créixer més. Hem de millorar la relació de les dones amb la tecnologia, esquivar la resistència que hi ha dins el sector i abolir l’estereotip que diu que és un món d’homes. Si fem això, segur que el percentatge encara serà més alt, però ens ho hem de creure.